Si ens deixéssim portar per les modes dels nostres dies i diguéssim que “els pobres són el tresor d’un grup, d’una institució, d’una comunitat...” no seria la millor carta de presentació per a qui volgués seduir amb un missatge. La presència dels pobres a les nostres ciutats inquieta, per a molts és un problema. Per una qüestió de seguretat, d’ordre i d’imatge davant dels turistes es tendeix a apartar els pobres, perquè es vegin menys, com si la seva simple presència provoqués un contagi. En la societat, on tot es compra i es ven, sembla que no hi tinguin espai. No només no donen res a canvi, sinó que porten problemes, incomoden.
Segurament la globalització del mercat fa més gran l’abisme entre aquells que poden consumir i els altres. Veiem que el nombre de persones pobres ha augmentat. Són més, les persones que veiem pel carrer. Els darrers desastres naturals, com el terratrèmol d’Haití o les recents inundacions a Pakistan, han deixat milions de persones sense casa i amb les mínimes condicions de vida...
Són signes del nostre temps. I l’Església, com va recordar el Concili Vaticà II, “ha d’escrutar-los i interpretar-los a la llum de l’Evangeli”. Com se subratlla en la mateixa constitució sobre l’Església en el món actual: “El goig i l’esperança, les tristeses i angoixes de l’home dels nostres dies, sobretot, dels més pobres i de tot tipus d’afligits, són també goig i esperança, tristesa i angoixes dels deixebles de Crist, i no hi ha res que sigui veritablement humà que no tingui ressonància en el seu cor" (Gaudium et Spes, 1). Els pobres estan en el cor de cada deixeble de Jesús perquè expressen una de les dimensions més humanes. Els pobres no són una categoria sociològica, una classe social. Són homes i dones concrets, amb la seva historia, les seves angoixes i tristeses, la seva profunditat i dignitat, que cal descobrir sota els trets de vegades desdibuixats per l’esforç de viure.
A la Bíblia no es parla de “pobresa”, sempre es parla dels “pobres. D’aquí que la relació amb els pobres és la mostra que l’Església és veritablement cristiana i fa que el món sigui realment humà: una església sense els pobres és poc evangèlica i un món que els oblida es deshumanitza. Com recorda Mons. Vincenzo Paglia en el seu llibre sobre la història dels pobres a occident, cal tornar als pobres el seu rol inquietant i central, en la història del cristianisme i del mateix occident, i alhora cal subratllar el paper de l’Església per estar al seu costat.
Des dels seus orígens (l’Església) ha provat de viure allò que Joan XXIII va expressar parlant d’una “Església de tots però particularment dels pobres”. Paulí de Nola va viure entre els segles III i IV. Va viure a la ciutat romana de Barcino, segurament ben a prop d’on ens trobem ara, on va ser proclamat sacerdot per aclamació popular. Doncs bé, Paulí de Nola adreçant-se al amic seu, Panmaquino, elogiava el gest de portar els pobres a l’església i celebrar amb ells un dinar: “Tu vas reunir, en la basílica de l’apòstol, una multitud de pobres, els senyors de les nostres ànimes, que demanen almoina per viure per tota la ciutat de Roma”.
La Comunitat de Sant’Egidio ha reprès aquesta tradició. El dinar de Nadal amb els pobres a la Basílica de Santa Maria in Trastevere és com una icona del nostre temps. Avui és una realitat en més de 75 països del món, a Barcelona a la Basílica de Sant Just i Pastor on es troba la Comunitat de Sant’Egidio. En aquesta festa els pobres estan al centre de l’Església i de la comunitat, que és la seva veritable família. La família dels sense família, la família de Déu: sense sostre, ancians, estrangers, minusvàlids… Cadascú amb un nom, perquè el pobre ha de sortir de l’anonimat, ha de ser anomenat pel seu nom, un nom que Déu coneix i nosaltres hem d’aprendre com a primer gest d’amor. No és una casualitat que en la paràbola del pobre Llàtzer i el ric Epuló, l’Evangeli ens digui el nom del pobre, però silenciï el del ric que fa festes esplèndides mentre Llàtzer s’està ajagut entre gossos a la porta.
Dos dies després del dinar del passat Nadal el Papa Benet XVI va voler visitar el menjador per als pobres de la Comunitat de Sant’Egidio. Abans de començar el dinar va dir: “¡Quina riquesa dóna a la vida l'amor de Déu, que s'expressa en el servei concret als germans necessitats! Sant Llorenç, diaca de l'Església de Roma, quan els jutges romans d'aquella època li van demanar que lliurés els tresors de l'Església, va mostrar els pobres de Roma com a veritable tresor de l’Església. Podem reprendre aquest gest de sant Llorenç i dir que vosaltres sou el tresor preciós de l’Església”.
Els pobres són el tresor de l’Església. “Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits a mi m’ho fèieu“ (Mt 25,40) - diu Jesús. És l’única vegada a l’Evangeli que el terme “germà” s’utilitza no per parlar dels deixebles sinó per a algú altre: els pobres. Els pobres formen part integrant de la comunitat cristiana. No es tracta de persones externes a qui s’ha de dedicar atenció o s’ha d’assistir, o persones a les quals hem de dirigir les nostres bones obres. Els pobres estan dins de la comunitat com a germans, són de la família, “ens precediran al Regne de Déu”, com els publicans i les prostitutes.
D’aquesta manera es crea una família entre qui ajuda i qui és ajudat, alhora que es fa més petit aquell abisme que separa el pobre. La distància s’escurça tenint en compte l’home en el pobre. Els pobres no són casos socials, sinó homes: necessiten amor, necessiten parlar, necessiten esperança, confiança… Ajudar-los vol dir esdevenir els seus amics i familiars, no només donar. Les paraules del Papa Benet XVI han ajudat a entendre que a Sant’Egidio considerem els pobres com a familiars: “Aquí, avui –va dir Benet XVI després d’haver menjat amb els pobres al menjador de la Comunitat de Sant’Egidio de Roma– es fa realitat el que s’esdevé en una casa: qui serveix i ajuda es confon amb el que és ajudat i servit, i en el primer lloc es troba qui te més necessitat”. Per això qui viu el carisma de la comunitat de Sant’Egidio no és simplement una persona compromesa socialment i pels drets humans, que és molt important, sinó sobretot un amic dels pobres.
Però per què són un tresor?
Aquesta relació personal amb els pobres ens acosta a Jesús, permet tocar concretament les seves ferides. Per això els pobres ens evangelitzen, per això són un tresor. En l’Evangeli trobem que els signes de la presencia divina fa referència només a la relació amb els pobres: “Els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben l’anunci de la bona nova…” (Mt 11,5). Aquest són els signes amb què Jesús indica la presencia de Déu en la història, i la fe comença el seu camí precisament trobant aquests signes…
Justament avui, 4 d’octubre, recordem sant Francesc d’Assís, i la vida d’aquest jove que va descobrir Jesús quan, en la trobada amb els pobres, va superar la por i el fàstic que li produïen amb l’amor. “Allò que em semblava amarg es va transformar en dolcesa d’ànim i de cos”. André Vauchez, en una recent bibliografia de sant Francesc, destaca: “El seu comportament generós amb miserables no va ser fruit de la seva evolució religiosa: més aviat, va precedir la seva descoberta de l’Evangeli i en va ser la causa”. L’amistat amb els pobres està en el cor de la fe, ens transfigura. Per això no podem reduir aquesta relació amb els pobres a una activitat o a una oficina. Per al cristià és indispensable la relació directa, amb un ancià, un malalt, un estranger, un empresonat.... Al final de la vida –així ens ho diu l’Evangeli de Mateu– es demanarà a tots els homes, també als que no creuen, per aquesta relació directa, personal amb els pobre.
Sense els pobres la nostra vida personal i la de l’Església corre el risc de perdre la seva orientació i d’aigualir-se. Estimant els pobres es rep el cent per u. Tot i que som persones simples, sense una formació específica,.... descobrim que podem ser decisius per afavorir resurreccions veritables i concretes. Així descobrim l’eficàcia de l’amor. Podem curar les ferides del cos de Jesús. Veiem els miracles de l’amor de Déu que s’expressa a través nostre. Estimant els pobres, veiem veritables miracles de guarició i resurrecció de la vida. Ho veiem en l’Evangeli i ho veiem en la nostra vida de cada dia. El pobre estimat ressuscita, experimenta una nova vida, desitja estimar els altres, testimonia la presencia de Déu a la vida. Es fa visible la potència de Déu que veu a tothom per igual i que fa que veritablement no hi hagi ningú tant pobre que no pugui ajudar algú altre més pobre que ell. I aquest és un altre tresor per a tothom.
Els pobres són el tresor de l’Església per moltes coses, però sobretot perquè ens permeten trobar Jesús i romandre al seu costat. Com Tomàs només comprenem el valor de la resurrecció quan posem el dit al costat, quan toquem les ferides de la passió. És un lligam que ens obre a la fe, que ens dóna un cor i uns ulls nous, ulls intel·ligents i bons. Ens obre a un amor que no coneix fronteres: pobres propers i llunyans, pobles diversos. Qualsevol ferida humana, propera o llunyana, de qualsevol religió, m’interpel·la i fa que augmenti el meu interès. Aquest esperit ha fet que la Comunitat de Sant’Egidio s’aturés davant de moltes situacions. Justament avui recordem els 18 anys de la firma de la pau a Moçambic després de dos anys de mediacions. La Comunitat s’ha adonat –abans que no ho fes ningú– d’un problema desconegut a l’Àfrica: el dels ancians i del creixement d’un fort sentiment contra ells. Avui, gràcies a la Comunitat, molts joves africans s’acosten a la vida dels ancians. El programa DREAM de tractament de malalts de sida a l’Àfrica subsahariana ha tornat l’esperança a desenes de milers de malalts quan la comunitat internacional deia que era impossible fer-hi res.
En un temps amb poques visions, aquest tresor pot ser un recurs i un ajut per a l’Església, i per al nostre món, per afrontar aquest temps de crisi i no deixar de somiar i treballar d’una manera ambiciosa per un mon més humà. Darrerament s’ha celebrat un congrés titulat: “Els pobres són el tresor preciós de l’Església: ortodoxes i catòlics en el camí de la caritat”. En aquest congrés Andrea Riccardi va plantejar que “a partir dels pobres, a partir de l’amor i el lligam amb els pobres, passant a través de la Bíblia i la Litúrgia, es desenvolupa un humanisme cristià, en aquest món utilitarista, econòmic, mediàtic”.
L’amor pels pobres constitueix un gran tresor: proposa la gratuïtat, no viure per a un mateix. Això és un gran valor no només per a nosaltres, creients, sinó per tots els homes. Només a partir dels pobres una societat pot dir-se humana i vivible per a tothom. És un tresor per al món, una visió esperançada en un temps de crisi per viure junts en un món que se sent assetjat pels altres: els que són diferents, els pobres, els estrangers.... De la mateixa manera que una família sempre es reuneix al voltant del més feble (l’ancià, un fill que ha tingut un problema...) també els cristians ens retrobem al voltant dels més pobres, el nostre tresor. En un temps de globalització de l’economia, els cristians tenim la visió d’un nou humanisme globalitzant l’amor, viscut i practicat sense fronteres, que sorgeix de l’amor pels pobres. Diu Jesús: “digue’m on tens el cor i et diré quin és el teu tresor”. El nostre cor està amb aquells que sofreixen, amb els petits: els pobres, el nostre tresor.